The Unfixing

Per què aquesta pel·lícula ara?

Molts joves senten ansietat i desesperança, i com no haurien de sentir-ne? Estan creixent en un context de pandèmies imminents, injustícia social i desastres climàtics. Tal com va dir la meva filla Blue quan tenia 12 anys: “No tinc gaire esperança que el món canviï.” Vull ajudar a transformar aquesta por davant un futur incert en un interès per un futur potencialment transformador. Si no creiem que les coses poden canviar, qui ho farà? Estem vivint una època de transició, un món liminal. Espero que aquesta pel·lícula ofereixi una altra manera d’afrontar la malaltia, tant en els nostres cossos com en el planeta. Un camí d’acceptació, escolta i obertura; coses que abans considerava passives i que ara sé que són actives i valentes.

Com pot ajudar la pel·lícula les persones amb Encefalomielitis Miàlgica (ME/CFS) o altres malalties cròniques com la Covid persistent o la malaltia de Lyme?

Quan estava més malalta, i també quan la meva filla Pilar ho estava, la veu dins el meu cap i la resposta dels metges em feien qüestionar la meva pròpia realitat. Pensava: si els metges no veuen res malament en mi, vol dir que no estic malalta? Vol dir que sóc dèbil o que estic boja? Això li passa a moltes dones quan van al metge. Quan els professionals no entenen les nostres condicions, sovint ens veuen com a histèriques, hipersensibles o hipocondríaques. Aquesta incomprensió és molt estressant, i THE UNFIXING mostra precisament la desconnexió entre el que jo estava vivint i el que deien els metges. Quan finalment em van diagnosticar ME/CFS va ser alliberador, però també un repte. No hi ha cura per a aquesta malaltia, però vaig haver de creure que podria millorar per poder sanar. El meu missatge per a aquells que passen pel mateix és: els teus símptomes són reals, has patit i sí, pots millorar.

De vegades, el film té un caràcter surrealista. D’on ve això?

Perquè no podia simplement prendre’m una pastilla i curar-me: no hi ha una pastilla que curi el síndrome de fatiga crònica. Això em va obligar a emprendre un viatge metafísic que, sorprenentment, em va ajudar a sanar.

Avui dia, experiències amb l’ayahuasca i la psilocibina són reconegudes com a pràctiques de sanació per a tota mena de dolors i traumes. En el meu cas va ser diferent. No estava prenent al·lucinògens. La meva malaltia em mantenia suspesa entre el son i la vigília durant moltes hores cada dia, i vaig començar a tenir visions i somnis lúcids. Veia coses i experimentava visions, com sentir la veu de la natura. Això em va fer voler saber més. Si no sabia com construir una escena, me la preguntava mentre m’adormia. Llavors somiava amb aquella escena i em despertava amb la resposta. En essència, gran part de THE UNFIXING es va crear en els meus somnis.

Quin canvi esperes que inspiri THE UNFIXING?

Espero que aquesta pel·lícula serveixi com a eina per sanar la nostra relació amb la natura i amb els nostres cossos. Les nostres narratives personals i la nostra relació individual amb la natura són fonamentals per fer canvis concrets en els sistemes complexos que estan devastant la nostra salut i el món. La meva visió és que, quan la gent escolti les nostres històries, se sentin més còmodes compartint les seves pròpies, permetent que tots puguem lamentar el que hem perdut i, finalment, somiar junts.

Llegir tota la entrevista al press kit